“Si quieres aprender, enseña”. (Marco Tulio Cicerón)
Com a mestres, en un futur, nosaltres ensenyarem, però també, aprendrem dels infants. Precisament, avui aquesta entrada del bloc, tracta d’aprendre.
Primer de tot, us preguntareu ¿Què és aprendre?
Jo em quedo amb la següent definició: Aprendre és adquirir coneixements, prendre consciència dels aspectes de l’entorn, és adquirir competències, és interacció, assimilació, imitació,... Aprendre ho podem fer a tot arreu, no sols a l’escola (al carrer, a casa, al parc,...). L’aprenentatge no consisteix només a adquirir conceptes, continguts sinó també, a adquirir emocions i actituds, per mitjà de l’experimentació i l’exploració.
Però he de dir que no tots els psicòlegs i els autors que han estudiat aquest terme pensen el mateix. De fet, existeixen diverses concepcions sobre l’aprenentatge: una d’elles és la conductista i altra, la cognitivista.
CONCEPCIÓ CONDUCTISTA:
El seu creador va ser Watson, qui va defensar una teoria d’estímul-resposta. L’estímul en l’aprenentatge seria la mestra (creadora de situacions per aprendre) i la resposta, seria el nen que aprèn (el nen que aprèn allò que vol la mestra que aprengui). És a dir, els conductistes estudien les experiències i els sentiments a través de mètodes mecanitzats, donant lloc a processos de desenvolupament repetitius.
A més, la presència o absència de determinades conductes són adquirides en funció d’aquests següents determinants: els agents biològics del passat, els agents biològics actuals, la història de l’aprenentatge de l’individu i, les condicions ambientals momentànies.
Així, hi existeixen diversos tipus de conductisme:
-Condicionament clàssic: El seu màxim representant va ser un fisiòleg rus anomenat Pavlov, qui feia investigacions sobre l’aparell digestiu. Aquest, en les seves investigacions amb gossos, va observar que aquests no només salivaven amb la presència d’aliment en la boca, sinó que era suficient que alguns dels ajudants de Pavlov que lis donaven menjar, entrés dins els laboratori per a que es produís la mateixa resposta.
El condicionament clàssic té diverses fases: estímul incondicionat (estímuls que provoquen una resposta fisiològica, natural), estímul condicionat (estímul que per aprenentatge genera una resposta condicionada.
D’aquesta manera, Pavlov va extreure la conclusió de que els nosaltres podem controlar i manipular les conductes psicològicament.
 |
| http://www.flickr.com/photos/dealingwith/39883728/sizes/m/in/photostream/ Experiment de Pavlov |
-Conductisme operant: El major representat és Skinner. Aquest psicòleg va fer un estudi amb rata dins d’una gàbia, la qual tenia gana. A la gàbia van posar un disposador de menjar amb una palanca. Per atzar la rata va pitjar la palanca i va menjar, després va tornar a pitjar-la i va tornar a menjar. Així successivament. D’aquí Skinner va extreure que la probabilitat d’aquesta resposta, cada cop anava a més.
Aquesta conductisme explica les conductes complexes i voluntàries. És la forma d’aprenentatge on s’utilitzen les conductes voluntàries. A més, té a veure amb el desenvolupament de noves conductes en funció de les seves conseqüències, i no amb l’associació entre estímuls i conductes reflexes existents com postulava el condicionament clàssic.
Existeixen 3 tipus generals de condicionament operant que són: l’enmotllament (on les recompenses guien la conducta natural cap a la conducta desitjada), els reforçadors (on el comportament es consolida mitjançant l’augment de la freqüència de la conducta desitjada) i per últim, el càstig (que disminueix la freqüència de la conducta següent).
També existeixen altres tipus de conductismes com són l’aprenentatge social o vicari, que defensa que si les conductes dels nens són recompensades, es tornaran a repetir en el futur) i, les teories que postulava el psicòleg Zinmmerman. Aquest últim tipus defensa que el nen ha de autoregular el seu propi aprenentatge (fa una estratègia pedagògica de la teoria de Bandura).
Per tant, podem veure com tots aquests tipus de conductisme tenen en comú l’ús de procediments exclusivament experimentals per a l’estudi de la conducta, considerant l’entorn com un conjunt d’estímuls-resposta.
Així, els conductistes formen el model tradicional del qual parlem avui en dia. No donen oportunitat a que els infants siguin els protagonistes dels seus aprenentatges, sinó que aquests es dediquen tan sols a rebre informació, memoritzar-la i repetir-la, sense deixar que els alumnes reflexionin sobre el seu procés d’aprenentatge. I com diu Confucio, “aprender sin reflexionar es malgastar energía”.
CONCEPCIÓ COGNITIVISTA:
“Enseñar no es transferir conocimiento, es crear la posibilidad de producirlo”. (Paulo Freire)
La teoria cognitivista defensa l’adquisició de coneixements i estructures mentals internes. Els cognitivistes no creuen en que el nen és una mena de tabula rasa, sinó que ens diuen que és el propi protagonista del seu aprenentatge i el mestre, és qui guia i revisa les seves estratègies tècniques, així com també, s’adapta a les característiques individuals dels infants (al contrari que els conductistes).
Alguns dels autors que fomentaven aquesta teoria són:
-Piaget (influenciat per Darwin): Va postular la teoria de l’epistemologia genètica (volia explicar la intel•ligència), que va intentar donar resposta a les següents preguntes: què és el coneixement, què coneixem, i com coneixem el que sabem.
Ell diu que quan més ens adaptem a l’entorn, més connexions intel•lectuals realitzarem. Dins d’aquestes connexions intel•lectuals trobem: l’adaptació (assimilació i acomodació), l’organització i, per últim, l’equilibri.
També, ens diu que en el procés de desenvolupament hi influeixen 4 factors: l’herència, l’experiència física amb els objectes, la transmissió social i, l’equilibri.
Malgrat tot, trobem com a límits de la seva teoria l’excessiu èmfasi en l’activitat autoestructurant del nen i, el paper tant limitat dels processos d’instrucció.
 Factors que influeixen en l'aprenentatge segons Piaget |
| http://www.flickr.com/photos/slark/317660030/sizes/m/in/photostream/ |
-Vygotsky: Aquest autor ens deia que la construcció del coneixement és producte de la interacció social, on els signes estan present en el món social extern. Així, l’activitat és entesa com a mediació a través de l’ús d’instruments o signes (com ara el llenguatge) que permeten la regulació i la transformació del món extern i de la pròpia conducta.
Segons ell, l’aprenentatge es produeix de la següent manera: Zona de Desenvolupament Actual (lo que el nen sap fer per sí mateix), la Zona de Desenvolupament Potencial (lo que el nen pot arribar a fer) i, la Zona de Desenvolupament Pròxim (el que pot fer però amb ajuda).
 |
| http://www.flickr.com/photos/slark/317659958/sizes/m/in/photostream/ Les Zones de Desenvolupament |
-Ausubel: Es basa en els coneixements previs de l’alumne per a obtenir aprenentatges significatius. També exposa que es necessari organitzar i estructurar els aprenentatges de tal manera que l’alumne pugui assimilar de la millorar forma possible els nous coneixements. A més, dóna importància a la relació dels nous aprenentatges amb els que es tenien anteriorment.
-Brunner: Aquest psicòleg americà es pregunta com aprenem i ho explica amb la categorització de projectes (referent a les assimilacions que ens parlava Piaget). Per formar una categoria de coneixements cal tenir en compte els esquemes previs i les experiències viscudes.
Bruner, també distingeix entre dos processos que tenen a veure amb la categorització: el concepte de attainment i el de formació. El primer tracta sobre anar ampliant les propietats d’aquell nou concepte que volem aprendre. El segon, consisteix en transformar el que hem experimentat en llenguatge (fet que ens fa estructurar l’aprenentgatge).
Així, podem veure com tots aquestos autors defensen que l’alumne ha de ser l’únic protagonista del seu aprenentatge i el mestre, és una mena de guia per a ell. Coincideixen que del que es tracta és de partir dels coneixements previs de cada infant i sobre ells, anar assolint nous aprenentatges per mitjà dels descobriment i l’experimentació.
*Vídeo sobre les diferents teories de l’aprenentatge (aplicades):
PER A MÉS INFORMACIÓ:
REFLEXIÓ:
Per finalitzar, diré la meva opinió respecte a tot lo anteriorment exposat. Primer he de dir que els mestres no sols s’han de centrar en una sola teoria sinó que han d’agafar les aportacions més adequades de les diverses teories, per aplicar-les a la pràctica docent. Segons he de dir que aquestes aportacions s’han d’interpretar del mode més adequat i correcte possible per tal d’ajudar a l’infant a millorar el seu aprenentatge, ja que una mala interpretació de les teories pot comportar a un mal desenvolupament en el procés d’aprenentatge dels alumnes.
Malgrat això, hi ha mestres que només segueixen una teoria, en concret la tradicional. Hi ha docents que, encara que han sorgit de noves, no han volgut canviar el seu pensament ja que prefereixen continuar amb els que es senten segurs. Aquesta, encara que també té bones aportacions, té molts aspectes negatius: l’autoritat la té el mestre, el nen no és el protagonista del seu aprenentatge, es tracta de memoritzar únicament, els aprenentatges no tenen relació entre elles (no són globalitzats), no es parteix dels seus coneixements ni dels seus interessos ni preferències, entre altres aspectes.
És cert que el cognitivisme comporta molt de treball i implicació per part dels mestres, però també que els resultats que s’obtenen (no em refereixo a numèrics) són extraordinaris i t’ofereixen un gran aprenentatge i una gran gratificació.
Altra concepte que vull mencionar és el fet de que un dels principis explicatius que proporciona el conductisme tracta de reforçar i repetir la pràctica. Però per a mi, això és per a criticar ja que si sempre es reforça una conducta, arriba un moment on aquest fet, queda com a hàbit i és molt probable que es creï una habilitat que no doni lloc a la reflexió. Jo defenso que per aprendre es necessita reflexionar i tant de reforços no ajuden a fer-ho.
En conclusió, tant la teoria conductista com la teoria cognitivista tenen aportacions que si són ben aplicades poden ajudar-nos molt en la nostra docència, però no cal oblidar que també presenten contradiccions i que cal inclinar-se cap a una o l’altra. Jo, personalment m’inclino cap al conductisme, ja que té en compte els drets de l’infant.
Així doncs, com a futura mestra, segons el que consideri que s’ha treballar amb els infants, pot ser empri alguna aportació dels conductistes, però fonamentalment, vull que siguin els alumnes els creadors dels seus aprenentatges i per això, jo actuant com a guia, facilitaré activitats segons les característiques individuals dels infants, al igual que també, segons els seus interessos i preferències.
