"La misma esperanza
deja de ser felicidad cuando va acompañada de la impaciencia." John Ruskin
(1819-1900), escritor y sociólogo inglés.
Impaciència… Això és el que, en algun moment, els pares d’en Lluís Serra
Pablo, el protagonista de la història de Quiet, han hagut de sentir.
Però... abans d’endinsar-me en la reflexió, us parlaré breument de l’autor
d’aquest llibre i comentaré del què tracta.
Marius Serra i Roig, autor de Quiet, és un escriptor nascut a Barcelona que
té una àmplia bibliografia (per saber-ne més sobre ell, consulteu la següent
direcció web: www.mariusserra.info).
Un dels seus llibres més destacats és aquest, on relata la vida del seu
segon fill Lluís, alies LluLlu, qui sofreix una greu encefalopatia que cap
especialista dedicat a la ciència neurològica, ha pogut definir. Però, el que
realment vol l’autor amb aquest llibre és mostrar com es senten els pares que
tenen un infant amb necessitats especials. Per a reflectir-ho, utilitza tota
una sèrie de reproduccions d’algunes escenes de la seva vida concretes.
Així, ara que ja sabeu una miqueta sobre el món de Quiet, em disposo a fer
una reflexió sobre ell i la vida dels seus protagonistes, LluLlu i els pares:
Primer de tot, vull destacar la gran força de voluntat que han tingut els
pares per a sobrepassar les dificultats en les que s’han trobat (sobretot per
culpa de la desprofessionalització d’alguna gent). En aquests casos, la resiliència
pren molta importància i en els pares del LluLlu, hi és molt present. Per
aquest motiu, considero que són dignes d’admirar.
Segon, i relacionat amb l’anteriorment esmentat, m’agradaria continuar amb la
frase de John Ruskin. He triat fer menció a aquesta frase perquè de certa
manera té relació amb el que van sentir els pares de Lluís en certs moments de
la seva vida. Penso que van trobar-se impacients quan els diferents metges no
sabien que tenia el seu fill concretament. També, quan rebien mirades i/o
comentaris de rebuig cap al Lluís, quan no veien cap progrés en el seu
desenvolupament,... Aquest sentiment el considero raonable, ja que a tots ens
arriba algun punt on no podem més i la situació ens supera. En aquest moment,
és quan l’esperança deixa d’existir, i la impaciència i l’angoixa, s’apodera de
nosaltres, donant com a resultat, tot el contrari a la felicitat.
Malgrat existir aquests moments, he de dir que mai ens hem de deixar
emportar per ells. Trobo bé que en alguna ocasió, necessitem “evadir-nos del
món o explotar”, però no aferrar-nos a això, ja que no aconseguirem avançar ni
millorar la situació, sinó tot el contrari, empitjorar i alhora, endinsar a la
infelicitat a les persones del nostre entorn.
Per exemple, em refereixo a situacions com la del restaurant, on degut a la
negligència de certes persones, la vida de l’infant i la seva família es torna
més complicada i a on, admiro molt la cordura que va tenir el pare d’en Lluís,
ja que en el meu cas, suposo que no hagués trigat gaire a posar-me impacient i,
a no deixar passar un segon més aquella mala conducta de la dona.
La manera de pensar que tenia la cambrera em recorda a la concepció que es
tenia tradicionalment dels discapacitats, “com a inútils”. Em pareix impactant
que malgrat als avanços que hem aconseguit, existeixi gent tan incrèdula i tan egoista.
Així, podem veure com sí, respecte a instruments per a comunicar-nos e
informar-nos sobre el que passa en el món, hem fet un enorme avanç, però
respecte a la nostra concepció d’entendre’l, i veient aquesta situació...podem
dir que ha millorat? Doncs, gairebé no, m’atreveixo a dir, inclús, que seguim
al mateix pas.
Tercer, i ja per finalitzar, considero que he de ressaltar i fer
consciència de que, tal i com es pot observar en el llibre de Quiet, aquestes
persones (els que presenten alguna necessitat) encara actualment, són molt
ignorades. Pareix que no ens adonem, però aquestes persones són les que més
necessiten que la societat els aculli, que sigui aquesta, la que els hi doni
esperances per a continuar i els motivi a millorar. Així doncs, per què la
societat es dedica a fer totalment el contrari?
Ara, reflexioneu també vosaltres.
Per a què pugueu conèixer més sobre el llibre, i per a què estigueu
més convençuts de que l’heu de llegir, us proporciono les següents informacions
i noticies sobre aquest ell, que sobretot et crea una gran reflexió i et fa
veure des de un punt de vista còmic, la situació en la que es troba el nostre
amic LluLlu:
-Aquí us deixo un reportatge molt interessant a Màrius Serra, l’autor
d’aquest llibre, en el periòdic el País,
realitzar el dia 14 de desembre de 2008.
-També, us facilito un àudio on Marius Serra, en el programa de ràdio “No
es un día cualquiera”, ha fet la presentació del seu llibre .
Per últim, m’agradaria que féssiu una visita al bloc de “Atención tempranay familia” que he descobert cercant informació sobre aquest llibre (en una de les seves
entrades parla sobre ell de manera breu). Està molt interessant! Sé que us
agradarà bastant!
Per donar per finalitzada definitivament aquesta entrada, només hem queda
dir-vos que espero que llegint-la, tingueu ganes d’endinsar-vos en el món de
Lluís, que realment és espectacular.
ASEGURO QUE NO US PENEDIREU!
No hay comentarios:
Publicar un comentario