miércoles, 9 de enero de 2013

QUIET


"La misma esperanza deja de ser felicidad cuando va acompañada de la impaciencia." John Ruskin (1819-1900), escritor y sociólogo inglés.

Impaciència… Això és el que, en algun moment, els pares d’en Lluís Serra Pablo, el protagonista de la història de Quiet, han hagut de sentir.

Però... abans d’endinsar-me en la reflexió, us parlaré breument de l’autor d’aquest llibre i comentaré del què tracta.

Marius Serra i Roig, autor de Quiet, és un escriptor nascut a Barcelona que té una àmplia bibliografia (per saber-ne més sobre ell, consulteu la següent direcció web: www.mariusserra.info).

Un dels seus llibres més destacats és aquest, on relata la vida del seu segon fill Lluís, alies LluLlu, qui sofreix una greu encefalopatia que cap especialista dedicat a la ciència neurològica, ha pogut definir. Però, el que realment vol l’autor amb aquest llibre és mostrar com es senten els pares que tenen un infant amb necessitats especials. Per a reflectir-ho, utilitza tota una sèrie de reproduccions d’algunes escenes de la seva vida concretes.

Així, ara que ja sabeu una miqueta sobre el món de Quiet, em disposo a fer una reflexió sobre ell i la vida dels seus protagonistes, LluLlu i els pares:


Primer de tot, vull destacar la gran força de voluntat que han tingut els pares per a sobrepassar les dificultats en les que s’han trobat (sobretot per culpa de la desprofessionalització d’alguna gent). En aquests casos, la resiliència pren molta importància i en els pares del LluLlu, hi és molt present. Per aquest motiu, considero que són dignes d’admirar.

Segon, i relacionat amb l’anteriorment esmentat, m’agradaria continuar amb la frase de John Ruskin. He triat fer menció a aquesta frase perquè de certa manera té relació amb el que van sentir els pares de Lluís en certs moments de la seva vida. Penso que van trobar-se impacients quan els diferents metges no sabien que tenia el seu fill concretament. També, quan rebien mirades i/o comentaris de rebuig cap al Lluís, quan no veien cap progrés en el seu desenvolupament,... Aquest sentiment el considero raonable, ja que a tots ens arriba algun punt on no podem més i la situació ens supera. En aquest moment, és quan l’esperança deixa d’existir, i la impaciència i l’angoixa, s’apodera de nosaltres, donant com a resultat, tot el contrari a la felicitat.

Malgrat existir aquests moments, he de dir que mai ens hem de deixar emportar per ells. Trobo bé que en alguna ocasió, necessitem “evadir-nos del món o explotar”, però no aferrar-nos a això, ja que no aconseguirem avançar ni millorar la situació, sinó tot el contrari, empitjorar i alhora, endinsar a la infelicitat a les persones del nostre entorn.

Per exemple, em refereixo a situacions com la del restaurant, on degut a la negligència de certes persones, la vida de l’infant i la seva família es torna més complicada i a on, admiro molt la cordura que va tenir el pare d’en Lluís, ja que en el meu cas, suposo que no hagués trigat gaire a posar-me impacient i, a no deixar passar un segon més aquella mala conducta de la dona.

La manera de pensar que tenia la cambrera em recorda a la concepció que es tenia tradicionalment dels discapacitats, “com a inútils”. Em pareix impactant que malgrat als avanços que hem aconseguit, existeixi gent tan incrèdula i tan egoista. Així, podem veure com sí, respecte a instruments per a comunicar-nos e informar-nos sobre el que passa en el món, hem fet un enorme avanç, però respecte a la nostra concepció d’entendre’l, i veient aquesta situació...podem dir que ha millorat? Doncs, gairebé no, m’atreveixo a dir, inclús, que seguim al mateix pas.





Tercer, i ja per finalitzar, considero que he de ressaltar i fer consciència de que, tal i com es pot observar en el llibre de Quiet, aquestes persones (els que presenten alguna necessitat) encara actualment, són molt ignorades. Pareix que no ens adonem, però aquestes persones són les que més necessiten que la societat els aculli, que sigui aquesta, la que els hi doni esperances per a continuar i els motivi a millorar. Així doncs, per què la societat es dedica a fer totalment el contrari?  

Ara, reflexioneu també vosaltres.

Per a què pugueu conèixer més sobre el llibre, i per a què estigueu més convençuts de que l’heu de llegir, us proporciono les següents informacions i noticies sobre aquest ell, que sobretot et crea una gran reflexió i et fa veure des de un punt de vista còmic, la situació en la que es troba el nostre amic LluLlu:

-Aquí us deixo un reportatge molt interessant a Màrius Serra, l’autor d’aquest llibre,  en el periòdic el País, realitzar el dia 14 de desembre de 2008.


-També, us facilito un àudio on Marius Serra, en el programa de ràdio “No es un día cualquiera”, ha fet la presentació del seu llibre .




-A més, en aquest vídeo, l’autor de Quiet ens parla sobre el llibre. 



Per últim, m’agradaria que féssiu una visita al bloc de “Atención tempranay familia” que he descobert cercant informació sobre aquest llibre (en una de les seves entrades parla sobre ell de manera breu). Està molt interessant! Sé que us agradarà bastant!

Per donar per finalitzada definitivament aquesta entrada, només hem queda dir-vos que espero que llegint-la, tingueu ganes d’endinsar-vos en el món de Lluís,  que realment és espectacular.


ASEGURO QUE NO US PENEDIREU!

No hay comentarios:

Publicar un comentario